El relat s’estructura en una única part, on la narradora és la protagonista, per tant es troba escrit en primera persona. És un viatge que comença amb una excursió i es va desenvolupant a través dels seus pensaments i tot allò que s'acabarà trobant. S’estructura sota el títol Excursió, doncs la protagonista no tenia cap altre pretensió ni intenció que la de fer una excursió. Finalment emprendrà un trajecte on s'haurà d'enfrontar a les seves pròpies contradiccions i sentiments. La història es sitúa a la Serra de Tramuntana, a Mallorca. Un eix clau que impulsarà a la protagonista a desenvolupar el seu camí és la frustració, així com també tindrà un lloc important la curiositat, entesa en la totalitat del concepte. Aquesta es pot entendre de diferentes maneres, aquí algunes definicions acadèmiques extretes del diec:

Curiós(a)

1 1 adj. [LC] Que s’interessa a veure, a conèixer, alguna cosa.
1 2 adj. [LC] Que cerca de saber allò que no li hauria d’importar. Sou massa curiós.
2 adj. [LC] Interessant de veure, de conèixer. Un espectacle curiós. Un exemplar curiós. Una planta molt curiosa.

"Que s’interessa a veure, a conèixer, alguna cosa". És una definició molt oberta, doncs podriem dir que gairebé tothom té aquesta qualitat. De totes maneres, hi ha una figura central en el capitalisme que té de base aquesta qualitat, encara que de forma qüestionable. Parlo de la figura del turista, que es presenta en el capitalisme com un agent mogut per la curiositat de conéixer altres llocs. Aquest apareixerà al relat i posarà en crisi l'estat del turisme a l'illa així com també el "sentit" del turisme en l'època que vivim. Segons el diec:

Turista

m. i f. [LC] [CO] Persona que viatja per recreació, recorre un país pel sol gust de conèixer-lo.

Segons el diccionari, el turista “recorre un país pel sol gust de conèixer-lo”. Pero ara bé, què vol dir conèixer un país? Què vol dir gaudir de conèixer? Penso que aquesta definició no és prou clara amb l'estat del turisme a dia d’avui.

El relat es desenvolupa a Mallorca perque és la meva illa, perquè és d'on jo soc i és des d'on volia parlar. La relació que tenim els mallorquins amb l'illa està molt i molt mediada per la relació que té l'illa amb el turisme.A les Balears, especialment a Mallorca i les Pitïuses, el turisme va arribar com una onda expansiva on les “grans oportunitats de treball” van fer que fos acceptat i benvingut sense cap regulació ni cap cura, doncs la quantitat importava més que la qualitat. Mallorca passà de 632.000 viatgers entrats o sortits per via aèria el 1960 als 7.019.000 de 1973 i durant aquest període d’anys,  Palma incrementà la seva població en un 97% i Calvià en un 265%. Penso que és important de tant en tant repassar les dades per recordar que on vaig néixer jo, no és on va neixer la meva mare, encara que ambdues nasquessim a Palma. I per això mateix, el meu coneixement sobre l’illa no serà mai el mateix del que ella va tenir. Això no vol dir que la conegui menys, ni que una sigui millor que l’altre, només vol dir que són maneres diferents de conéixer. Dit això, és molt preocupant la situació en la que es troba l’illa: hi ha el triple d’avions diaris des de Londres a Palma que autobusos de Son Serra (6 al dia) a Palma. És així que la meva generació només hem conegut l’illa seguint el rastre del turisme: no poder accedir a cales perque no hi caben mes cotxos, perquè no hi cap una sola tovallola; haver de quedar-te fora l’autobús- que passa cada 1h- perquè està ple de turistes, fent empenyades per no quedar-te fora des següent tampoc. Haver de pagar uns preus estrafalaris per utilizar el transport públic a pesar de ser resident (et surt més barato un barcelona-mallorca que un palma-alcudia) i passar l’adolescència amb 16 anys compartint festa amb britànics i alemanys gats de 30 anys que t’acossen i deixen la nostra illa feta pols.Clar queda que el meu posicionament amb el turisme que impregna la meva illa no és del tot simpatitzant, i encara que entenc la importància econòmica i social d’aquest fenòmen, penso que les coses s’han fet de la pitjor manera.

A pesar de tot això, el meu relat no es limita a oferir una crítica del turisme ni molt menys. Aquesta està intrínseca en el relat, però si és l’únic que s’extreu del relat voldria dir que no he fet una bona feina. El turisme em serveix a mí com a escriptora, com a eina per desenvolupar una qüestió diferent: quins són els camins que ens venen marcats? Perquè ens limitem a seguir-los? Amb quins objectius ens movem? Què passa amb allò que queda fora?

El turisme també és un dels agents que construeix recorreguts, regula l’urbanisme, estableix rutes i; aixi com construeix, elimina tot allò restant, allò que no importa “per la foto”. N’hem de ser conscients de que s’han construït camins pels turistes, que s’ha establert una jerarquia de pobles segons les necessitats turístiques, i que ens movem per rutes de consum- que no necessàriament vol dir coneixement. Vol dir això que el que entenem a día d’avui per coneixement està íntimament vinclat amb el consum? Utilitzem els espais com a artefactes de consum? De quina manera “coneixem” els espais? El marge per “perdre’s en un espai” és cada cop més petit, doncs l’illa s’ha anat construïnt perque no et puguis perdre, perque puguis arribar als llocs “d’interés” i no perdis el temps mirant altres coses que no et portaràn al lloc d'interés. És aquí on es desencadena el motor de la protagonista a l’hora d’actuar: la dissidència.

La protagonista no utilitzarà la dissidència com una gran arma perillosa que ataca al poder, i es rebel.la amb tothom, sinò que és dissident desde la ingenuitat. La dissidència en el meu relat es troba en l’acte de l’espontaneïtat (també certa curiositat) ,en el fet de canviar el rumb i l’enfoc dels llocs que habitem. Ella no sap realment què pensa fer, i no pensa que estigui fent un acte de rebel.lió, només sap què és el que no vol fer. La protagonista n’està farta, i encara que s’hagi vist un poc “forçada” per la seva frustració a triar un altra ruta, haurà estat necessari que fugi dels camins que ja estan mediats i plantejats per ser coneguts des d’una mirada comú i unilateral, a favor de descobrir altres camins- que ni tan sols “són” camins- per ella mateixa. Quan la protagonista es deixa anar de la pressió d’arribar a un objectiu, quan es deixa anar de l’idea d’objectiu; és quan realment coneix i descobreix coses que se’ns escapen a la resta, és un exercici d’obtenir coneixement des de la intuició pròpia en lloc de des de el que se’ns imposa com a coneixement. Està en primera persona per recalcar la importància de descobrir per un mateix, d’escoltar-se des de dins, no intervé ningú més més que ella. És la dualitat entre allò que esta mediat i allò que és salvatge, allò que està establert, és legítim i ordenat i allò que no està establert ni legitimitzat.

Nosaltres, els mallorquins joves, com a generació que ha nascut i viscut amb les conseqüències del turisme de masses que es va assentar a l’illa els anys 60, tenim certa responsabilitat (o potser hauríem de) d’intentar descobrir la nostra illa per nosaltres mateixos, i no perdre l’interés per tot allò que no és suficientment vàlid com a per ser objecte de consum turístic però que segueix siguent part de la nostra terra. Se li ha de tornar a donar validesa a les coses que des del punt de vista capitalista no la tenen.

El que seria un error seria tractar de capitalitzar també aquests nous descobriments i tractar-los de la mateixa manera que s’ha tractat tot allò altre. És per això que la protagonista es veurà forçada a deixar que les coses segueixin el seu propi fluxe. Que hagi descobert certes coses no vol dir que les podrà tractar de la manera que hi estem acostumats (modificant, mediatitzant, urbanitzant…) i això ho haurà d'entendre.

La màgia i la fantasía apareixen en el relat, no només per un interés i capritx meu de voler incloure altres mons- que hi és- si no també perquè és un instrument que tant m’ajuda a mi per poder argumentar com també facilita al lector l’entrada a interpretar i entendre la meva argumentació. L’aparició d’elements màgics en el meu relat evidencien precisament una de les Claus que pretenc exposar: el poder de l’espontaneitat, de sortir d’allò que ja existeix. El poder de sorprendre’s, de deixar-se endur per la pròpia curiositat. La fantasia apareix en el relat en el moment oportú, quan la protagonista està decidida a prendre el seu propi camí “emprenedor”.

Per últim, vull parlar del format que pren aquest relat: el format web. El format web em permet anar passant de pantalla en pantalla, i en aquest cas he utilitzat aquesta avantatge de la mateixa manera que si fos un còmic. Cada pantalla és una "vinyeta", és una escena. El fet de fer-ho a web a diferència d'un còmic clàssic és que puc fer dialogar una varietat de llenguatges: des de l'apropiació d'imatges, l'ús del llenguatge ascii, els retalls i les incorporacions d'imatges meves. Per a mii ha estat important incloure aquesta multiplicitat de llenguatges amb la finalitat d'establir un to propi del relat així com també per poder entrar en el món que el relat ens presenta. La composició també estableix un món apart del que és relatat on res és blanc i negre, si no que la fantasia es barreja amb la realitat i ens ajuda a entrar en l'estat mental de la protagonista.